Blogia
FELI FELIZ, UN LÁPIZ SINGULAR CUYAS PROPUESTAS TE VAN A ENCANTAR.

PERE HUERTA:DUES TRADUCCIONS.(2)

PERE HUERTA:DUES TRADUCCIONS.(2)

T’agrada més una o altra?

Fes els teus comentaris i opina!!!!!!!!!!

Feli Feliç és un llapis blau i vermell, que va viure les seves primeres aventures en un col·legi. Després de trobar la seva germana en un taller artesanal faller i col.laborar en el projecte d’una falla infantil, ens porta, en aquest nou llibre, a descobrir la caixa dels diminuts: uns llapisos CORRENTS, PETITS DE MIDA, PERÒ GRANS EN RECORDS.

 
 FELI FELIÇ i ELS diminuts.

Dedicat a tots els-les  nens-es  malalts-es

Dedicat a totes les persones que d’una manera o altra treballen per prestar-los ajuda i lluiten contra la malaltia i el dolor, sigui quina sigui la seva forma de manifestar-se.

Dedicat al Fòrum i al bloc de la FUNDACIÓ JOSEP CARRERAS.

 

 ENTRAR A LA CAIXA.

 Tothom sap que als bolígrafs, quan se’ls acaba la tinta, es queden buits, sense res que poder contar. Els llapisos, van arreplegant sensacions, pensaments i paraules de cadascuna d’aquelles  persones que els han tingut a les mans. Quan després de molt treballar, s’han anat fent petits, tenen ple el seu cor. La nova missió de Feliciano Feliç era preservar els records de quatre d’ells.

 Ara, Feli es trobava davant de la caixa més gran que ell podia imaginar. Es va prendre un temps per descansar. Al costat de la caixa, va recordar moltes de les converses que havia tingut amb la seva germana, Suau. El descans i la concentració van ajudar al següent pas.

 Com podré entrar a la caixa? "Tots els dibuixos són com portes i les portes s’obren ". Es va decidir per dibuixar un timbre i al tocar-lo, va sentir que des de dins li deien: "No s’admet propaganda". Ràpidament va dibuixar una espiera i va poder veure al primer diminut, que, immobilitzat per la sorpresa va ser incapaç de reaccionar.

 En un tres i no res, un munt de manetes, organitzades i acurades, esborraren tot allò, i sense que jo sàpiga massa bé com, van dur a Feli Feliç davant la GRAN ASSEMBLEA.


 FELI FELIÇ DAVANT LA GRAN ASSEMBLEA.

 Fins on la vista li arribava, i això era ben lluny, perquè era el més alt, va poder veure que
estava envoltat de diminuts. Davant d’ell, a penes recognoscibles com a taques de color, hi havia els colors que havien pintat el primer Arc de Sant Martí, el llapis grassonet que havia creat la "O" i una mina prima experta en escriure música i traçar pentagrames. Però les mirades dels Diminuts estaven dirigides cap Melsus. Tots i totes esperaven que el PATRIARCA LIDER prengués la decisió. Aquesta no es va fer esperar i, seguint les indicacions del Llibre dels Grans Protocols, Melsus va aixecar les dues mans. Era el símbol de l’acceptació en la comunitat. Feli, seguia cadascun dels passos, repassant mentalment tot el procés. Sabia que, ara, li permetrien dirigir-se a la GRAN ASSEMBLEA.

 Feliciano, Feli, pretenia parlar poc i deixar molt de temps perquè el poguessin fer preguntes. Era un honor molt gran poder ser un anotador CRONISTA. Ser anotador CRONISTA  permetia conèixer i rescatar 4 històries. Melsus era l’encarregat de seleccionar i acceptar el candidat o la candidata, per difondre-les.

Finalment, un diminut, es va dirigir a ell per preguntar-li com pensava poder recordar tot el que li fossin contant i com pensava anotar-ho

Tots i totes van riure quan Feli va contestar: "amb un bolígraf especial". Ningú, allà, confiava en els bolígrafs. Les rialles van desaparèixer en les primeres files, quan Feliciano va treure el full d’informació i van poder veure que, efectivament, aquell no era un bolígraf corrent. Estaven davant el primer bolígraf amb memòria.


LA DEMOSTRACIÓ.

Quan Melsus autoritzar l’entrada de l’equip de col.laboradors de Feli a la CAIXA, tots es van posar a treballar. Feli va voler que els Diminuts poguessin veure com serien les sessions i es va disposar a contar ell la primera història. Un ordinador portàtil il.luminava molt bé la sala i per estalviar energia, van apagar les piles fotoelèctriques. Si tot funcionava com estava previst, al matí, el treball estaria acabat.

Quan va començar a parlar, des de l’interior de la bossa de transport de l’ordinador, va saltar un esvelt bolígraf que tots van reconèixer com el de les fotos. El boli va iniciar un apassionat ball de lletres, de paraules, de frases.

 Feli es deixava portar pels records. Ara aterrava al bibliobús, ara deixava que la memòria es deixava jaure a la sorra de la platja, la nit de Sant Joan.

 La primera vegada que va romandre en silenci prolongat, Satur, el boli, va saber que era el seu torn. Es va connectar a l’ordinador i, la pantalla va començar a fer seu cada moviment de la dansa que acabaven de presenciar. Allà estava, escrita, la història que Feli havia contat. Mentre la Caixa s’omplia d’aplaudiments, a la pantalla de l’ordinador es podien veure els esborranys de les il.lustracions.

 Un cop complaguts tots els presents, Melsus i Feli van estimar que era necessari començar com més aviat el procés de recuperació de les històries. Mentre Feli ultimava els detalls amb els seus col.laboradors, Melsus va fer que els protagonistes es preparessin.

 
LA LLAPICERA IL · LUSTRADA

Blanca era la llapicera roja d’Evarist l’ebenista. Ho sabien tot sobre les fustes i les formes de treballar. Un dia Evarist va haver de partir i va deixar Blanca a l’Ajuntament. Com si fos un piercing, li va posar una anelleta i la va subjectar al fil que penjava del tauler d’anuncis. Al principi aquesta separació li va costar molt. Quan es posava trist, recordava les paraules d’Evarist: "viu cada moment amb intensitat i segueix aprenent sempre".

Es deixava agafar per anotar noms a les llistes de viatges, reunions o tractaments ecològics de plagues. Era una experta en, almenys, ¡deu mil coses!

Un dia, quan es balancejava a poc a poc, fent la migdiada, va despertar. Una mà suau però ferma, la subjectava a certa distància d’un petit anunci: "contes arreplegats de les cendres de la llar. Vine amb nosaltres ". La senyora que la subjectava la va portar al full i va anotar una adreça i un telèfon. Blanca estava cada vegada més interessada. Va seguir deixant-se portar per anotar-hi:

-Si pots (has de) venir amb un adult

-Porta berenar i una història per compartir.

Blanca va desitjar amb força marxar amb aquella persona, pel que no es va sorprendre quan es va veure dins de la bossa. A l’interior va ser rebuda per un llibre i dues titelles, que de seguida va reconèixer. Se li va encendre una llum que, com espurnes, li va recordar la seva vida a l’ebenisteria. Tania Blos: contacontes. Quantes vegades havia sentit parlar a l’Evarist d’aquella persona. Era com una Alícia que obria camins al País de les Meravelles.
 
Blanca es va sentir molt afortunada durant els anys següents, compartint històries i contes amb nens i adults. Potser algun dia puguem tornar sobre aquesta etapa de la seva vida.

Avui, el que desitja Blanca, és dir-vos que és molt important escoltar. Compartir atentament el que els altres ens expliquen, ens ajuda a entendre’ls i estimar. Blanca vol compartir que, ha après el que ens diferencia dels altres, gairebé sempre, es redueix a dues coses principalment:

-El moment en què els va passar el que ens expliquen

-L’"etiqueta" que els hem posat des de llavors.

Recorda anar amb compte amb les "etiquetes", usa-les amb precaució i escolta dues vegades
per cada vegada que parlis.


PRUDENCI I ELS LLAPISOS CLONATS

Prudenci era Jutge de Pau. El seu nom inspirava algunes bromes, però, ell, la persona només confiança. El seu llapis màgic l’ajudava a prendre les decisions principals sobre les qüestions que li
arribaven.


A Prudenci li agradava el teatre i les tècniques d’animació. Li agradava la lectura i l’escriptura. Sobretot li agradava que en el seu Jutjat les coses es prenguessin seriosament, però
sempre amb una mica d’humor.

Un dia, en que va haver de jutjar un polític, li va passar una cosa inesperada. Els polítics són entusiastes de somnis, poetes de la il.lusió. Aquest polític, Marc, per inexperiència, va fer un
ensopegada i va passar de la poesia a la novel.la i de la novel.la va pujar a la ciència ficció, i tot això prometent coses impossibles. Prudenci va comprendre que en el fons les seves intencions eren bones i va decidir clonar el seu llapis, per regalar-li un a Marc. El nou llapis era tan especial que
només podia escriure les coses que fossin correctes i aquelles que sortien del cor.  A més, quan
escrivia alguna cosa sincera, però difícil de complir, sempre afegia cometes al principi i al
final del text.


Suposo que hauràs endevinat que el succés inesperat que li va passar a Prudenci, estava relacionat amb la clonació del seu llapis. Així és. La clonació no ha pogut ser aturada encara i segueixen sorgint llapisos amb poders especials. És possible que entre els teus es trobi algun d’ells. Els llapisos especials, com les persones, necessiten trobar el seu moment per activar-s’hi. El millor que podem fer és viure com si aquest moment especial anés a produïr-se en el precís moment que estem vivint ara. Si et resulta difícil, sempre tens la possibilitat d’utilitzar les cometes. Sort.


CARLOTA  LA GRANOTA.

Coneguda com "Carlota la granota", podria haver estat una tortuga (per les seves arrugues) o un
cargol (per la seva tranquil.litat davant els inconvenients i per portar-ho tot sempre darrere).

Diuen que ella va inventar la rialla i que hi era abans fins i tot que fos construït l’edifici de l’hospital.

Era mestra, pallassa, voluntària. Ningú, ni tan sols els i les més grans dels i les pacients, podien escapar als encanteris de la seva "nota, nota, culet de granota, si no es cura amb un braç es curarà amb una pota ... ". Ho deia, oh cantava, ho somiava i aconseguia que tothom ho "Begués, mengés i l’assaborís".

En la seva maleta: trucs i retrucs. El dit d’E.T., fotos, llibres, quaderns i el nou llapis
amb el que segueix escrivint, tots els dies, les seves il.lusions i propostes per a cada nova
jornada. El vell i ja cansat llapis, és el que ens ha explicat aquesta història de Carlota

Carlota "la granota", el cargol, la tortuga, que amb la seva closca ens protegeix i empara. “Nota, nota.....Carlota la granota".


LA HISTÒRIA DE GUS.

Gus treballava per a una infermera de planta de oncohematologia. Havia tingut ja diversos
companys bolígrafs. El treballar colze a colze, va animar la relació amb el seu nou company. Era un puntaviva vermell, que a força de molt esforç i molta feina s’ens estava quedat sec. Encara sabent que es consumia, no volia deixar de donar el millor de si mateix.


Una nit, mentre estaven abandonats a la butxaca de la bata de la infermera, en un penja-robes col.lectiu, van poder veure un anunci a la televisió a la cambra del descans. L’anunci era d’una Fundació, la fundació Josep Carreras. A l’anunci sortia un nen explicant el seu pla per a quan es posés bo. Allò els va impressionar. Van passar la resta de la nit parlant i parlant i el·laborant moltes idees.

L’endemà, quan Montse va llançar la bata a rentar, no es va adonar que no hi eren ni el llapis ni el puntaviva. Els trobà a faltar just quan va començar a fer la ronda per la planta. Com que només havia de marcar caselles, va utilitzar un llapis d’ulls i una barra de llavis vermella. A mitjan matí, quan prenia cafè amb una companya, aquesta li va comentar que estaven repartint portamines i plomes estilogràfiques per substituir els llapisos i els bolígrafs de tot el personal de l’hospital.

A Montse allò li va agradar. Va pensar que la propera vegada que hagués d’explicar la leucèmia ho faria amb l’ajuda dels seus nous companys. "Aquí ningú s’apaga, recarreguem a tothom, mira, com a aquest portamines o aquesta ploma. "Va donar un nou glop al seu cafè i va buscar mecànicament, el seu llapis i el seu puntaviva a la butxaca. Es va preguntar on els hauria deixat. Volia guardar-los com a record. De records, l’últim que jo tinc d’haver-los vist en la història, era quan estaven veient ells l’anunci d’ "explica’ns el teu pla". Potser el seu pla era transformar-s’hi. Davant la malaltia només hi ha dos plans finals: curar-te si estàs malalt-malalta i ajudar, si ets la persona sana. És veritat que pot estar malalt-malalta i ajudar. És veritat també que s’hi pot estar sa-sana i ajudant, curar-te de la indiferència. Sembla, doncs, que poden existir molts plans. Nosaltres volem que el teu pla sigui bo per a tu i per a tothom.



On van les històries recuperades?

Ningú ha pogut aclarir encara si els llapisos dormen. El que sí està clar és que matinen i que de bon matí estan sempre desperts. Aquella matinada, unes hores després d’haver arribat i ser admès per la GRAN ASSEMBLEA, l’equip de Feli es disposa a marxar. Al mateix temps, Melsus i el seu equip de col.laboradors també ultimaven el trasllat de la caixa, seguint la rutina diària de seguretat. La consigna: que es preguntin avui on és la caixa que van veure ahir. Moure una caixa tan gran tenia els seus avantatges, ja que ningú es pregunta on va una caixa així, si va a sobre d’un camió o és moguda per màquines. Els problemes sorgeixen quan roman quieta, perquè pot semblar amenaçant. Els humans creuen amenaçant tot el que no tenen dominat.

En deu minuts es compliria el ritual. Avui ruta 2 destinació 5. 30 quilòmetres aproximadament. Destinació: naus auxiliars del port. Punt de recepció de 4 nous contactes. Admissió de l’equip de col.laboradors gamma-alfa.

També Feli i els seus companys tenien programat la seva nova destinació. Filigranes, la càmera de fotos, repassava amb Manu (l’ex-llapis d’un periodista) la memòria. Des que van començar les aventures havien passat per


una Fundació, una Associació, tornaven a relacionar-se amb una altra Fundació i ... una ALTRA ASSOCIACIÓ! Es va sentir darrere ells a Cleta  la Carpeta, una carpeta blava, clàssica, que s’ocupava de les sol.licituds i de l’agenda del grup.

Filigranes estava ocupat amb les imatges. Tothom volia saber on i com anirien, però per sorpresa de tots, Feliciano Feliç estava dormit i pel seu somriure havia d’estar somiant. Jo crec que en el seu somni havia de veure les quatre històries publicades perquè tots els infants poguessin llegir-les. Per a un llapis no hi ha res més emocionant que veure un nen o una nena llegint perquè sap que el següent pas serà escriure.

 

Animeu la lectura, practiqueu l’escriptura i veureu com el món serà millor.

 

0 comentarios